Enrique Galarza Moreno (1896 – 2000)

Encara que ell mateix puntualitzara orgullós “haver estat concebut a Sagunt”, Enrique Galarza Moreno va vindre al món un 27 de Setembre de 1.896 en el si d’una humil família que residia en el transformat barri del “Enguerino” al Grau de València. Era el cinquè dels sis fills que hauria de tindre el matrimoni format per Francisco Galarza Esquerre, membre del cos de la Guàrdia Civil, i Carmen Moreno Oliva.
La seua infància va ser molt poc halagüeña doncs, orfe de pare quan només contava dos anys d’edat, va ser testimoni de les dificultats i vicissituds que va haver de travessar la sa mare per a traure avant a la família. Aquesta situació va influir notablement en el seu caràcter i es traslucía quan evocava que va haver de treballar des de molt menut per a aconseguir un simple llapis.
Davant estretors apressants, va ser internat en el Col·legi per a Orfes de S. Juan de Déu en la Malvarrosa, d’on passaria dos anys després al de la Misericòrdia on ja estava internat Fernando, el seu germà major immediat. Van anar en total deu anys d’hospici, època en la qual ja se li manifesta una primerenca afició pel dibuix.
Deixat l’hospici i ja instal·lat en la llar familiar, comença a assistir a l’escola del Grau on la figura del mestre “Don Antonio”, molt aficionat a les Belles Arts, actuarà com dinamitzador i canalitzador d’una incipient vocació, com així ho demostra amb la seua participació des de l’escola en l’Exposició Regional Valenciana de 1.909. Per aquella època inicia una gran amistat amb Ramón Mateu Montesinos i junts i induïts pel citat mestre, comencen a assistir a l’Escola d Belles Arts de San Carlos.
Amb tretze anys va ingressar com aprenent en el taller de Venancio Marcos, en el carrer Cavallers, on treballava com oficial Joaquín Climent que li va prendre gran afecte i del que, assegurava, va rebre la base de la majoria dels seus coneixements.
Als setze anys entra en el taller de José María Ponsoda Bravo, treballant al costat de Carmelo Vicent Suriá i Julio Bell-lloc Casessis i assistint a les classes de modelatge que en l’Escola de B.B.A.A. impartien D. Francisco Parets i D. José Aixa; allí se li va despertar l’admiració que sempre va professar cap al qual considerava com més genial dels escultors valencians: Ignacio Vergara.
Formant part del grup “Joventut Artística” que impulsara Sorolla, la seua participació en el Cercle de BBAA va ser molt activa, ocupant al costat de Carmelo Vicent, Vicente Beltrán, Julio Benlloc, Marco Pérez i punts altres, un taller en el temps lliure, pagat per la Societat, on es donava rella solta a l’expressió artística particular sense els lligaments academicistes.
Tenia 20 anys quan a petició del mestre Antonio Pérez de Saragossa es trasllada a eixa ciutat per a treballar en un altar barroc amb destinació a Fet, permaneixquent allí catorze mesos i regressant amb el seu treball bén reconegut i pagat. Ja com oficial i de manera temporal va passar al taller de D. Francisco Pablo, en el carrer d’Alboraia, d’on es va acomiadar a causa d’una diferència d’opinió amb el mestre sobre l’acabat de l’ala d’un àngel; es manifesta així un caràcter molt fort, i ja molt definit, que mai es doblegará davant el que no considere estrictament just i rigorosament acabat i adequat.
Com oficial de primera es trasllada al taller de D. Pío Moyar en el carrer Sanchis Bergón, sent nomenat per aquell temps president del gremi d’escultors, gremi associat a la Societat Obrera “San Vicente Ferrer”; precisament i ocupant eixe càrrec es va aconseguir que els mestres de taller el permeteren disposar als seus oficials i empleats de temps suficient per a poder assistir a les classes de B.B.A.A. De totes maneres la seua permanència en aquest taller va ser curta doncs rebent ja encàrrecs que realitzava de forma particular, es va instal·lar de forma particular en el Cabañal.
Va ser llavors quan va conèixer a la seua esposa, Concepción Tarazona Sanchis, natural de Picassent, i una vegada casats, es van instal·lar en el seu taller de València. D’aquesta època de fervent activitat, ja que els encàrrecs es multiplicaven, és interessant ressenyar un fet que sempre relatava amb orgull: assabentat el seu intermediari que una comissió de Xàtiva es disposava a encarregar una imatge de la patrona, la “Verge de les Neus”, va intentar sense èxit aconseguir l’adjudicació per a Galarza; el treball es va encomanar a Madrid al també valencià de naiximent però madrileny d’adopció Mariano Benlliure, com escultor més afamat del moment. No obstant això i per a no moure la imatge del lloc consagrat, la comissió va encarregar a Enrique altra similar per a ser col·locada en les andes procesionales. Finalitzada l’obra i exposades conjuntament sembla ser que els membres de la comissió van fer el següent comentari: ? I… per açò hem hagut d’anar A Madrid??. I és que sense llevar un ápice de l’esplendor a l’obra del primer quan de pedra es tractava, en el treball en fusta poc havia d’envejar-li l’obra del segon. Curiosament encara es conserven les dos i poden ser analitzades i jutjades conjuntament.
Amb la instauració de la II República s’inicia una època de decaïment paulatí del treball, malgrat que en 1934 i amb motiu de la beatificación del P. Claret va haver de realitzar a petició dels claretianos del convent del Cor de María de Xàtiva, un total de 22 talles en tot just un any de temps. En qualsevol cas l’activitat va cessar totalment amb l’esclat de la Guerra Civil, moment en el qual, seguint els consells de la seua esposa, es traslladen amb els seus fills (llavors una parella) a Picassent a l’abric de la família d’ella, agricultors de professió. A aquesta faena es va dedicar durant els anys de la contesa alternant-la amb tot tipus de remiendos de fusteria.